Definició
1Â Tros (de menjar), un poc (de menjar).
Sucava bocins de coca al cafè amb llet.
A la nevera hi havia només un bocà de formatge i mitja dotzena de cerveses.
Amb un bocà de pa i un got d’aigua, ja en té prou.
2 Tros d’un sòlid trencat, tallat, etc.
El mirall es va rompre en mil bocins.
Un bocà de roba, de corda, de paper.
Etimologia
Del llatà vulgar buccinum, derivat de bucca, ‘boca plena’, que en el llatà col·loquial ja s’usava per dir ‘mossada’ o ‘boca plena de menjar’.
Usos
Sempre que passava vora d’aquests bancalets, camà del meu, se m’encongia el cor, m’amoïnava. «Aquest Isidre! —em deia jo—. Aquà té uns olivers d’allò més ufanosos i segur que ni se’n recorda. Però, és natural; si es passa el dia darrere el taulell de la seva botiga despatxant cigrons i patates, ¿com ha de pensar en aquest bocà de terra que va heretar del seu oncle Tomà s? De bon començament, es veu que li va fer il·lusió, el va fer llaurar i tot, però ja li deu haver passat la febrada; no es pot ésser pagès i botiguer alhora. La terra no és una joguina, demana sacrificis! I és una llà stima, perquè aquestes olives, una de dues: o es faran malbé o qualsevol pocapena les hi afaitarà ».
Jesús Moncada, El Cafè de la Granota (Barcelona: La Magrana, 1988), pà g. 29Hem recollit les gandules i les hem enfilat a l’altell. Hem fet una última repassada a l’apartament i hem anat recollint bocins d’estiu que havien quedat oblidats a sota el llit. Un peu d’à nec, la tovallola de ratlles grogues i blaves, una xancleta, fitxes de colors del parxÃs, l’insecticida, una ampolla amb un cul de vermut blanc que hem abocat a l’aigüera, en un trà gic gest que acomiada tots els aperitius a la fresca, amb escopinyes i patates i olives i abelles que volen banyar-se en els gots de refresc.
SÃlvia Soler, «Final d’estiu» (Ara, 30 d’agost del 2016)
Tema de la setmana
Aquesta setmana no hi ha tema, veurem uns quants mots miscel·lanis, apa.
Curiós que els dos exemples que poseu no encaixen gaire amb la definició de ‘bocÃ’. A menys que l'”etc.” de la segona accepció sigui molt lax… Per l’ús que se’n fa, sembla que un bocà és també una mica o un tros en general (no només de menjar o d’un sòlid trencat, tallat): aquest bocà de terra (aquest tros de terra), bocins d’estiu (miques o trossos d’estiu).
Hola Carme. Opino que tens tota la raó.
Jo faig servir sovint la paraula en qüestió, com darrerament:
“… us explicaré un bocà de la història de…”
La sogra sempre em deia la dita: Ovella que bela, perd bocÃ. Vg. DNV sv ovella. Sobretot perquè xarrant, xarrant, parava de menjar i tot.
A Pego, no diem bocÃ, sinó “mossÔ, hÃbrid de bocà i mos.
Afig que hi ha un mot que trobe mal arreplegat als diccionaris: bossar (vomitar), a parer meu hauria de ser boçar, ja que el veig en relació a boca, com bocà o boç.
Felicito en Ferran-LluÃs Naya pel possible encert en “boçar”.
Ahir em trobava en un cas semblant: admetem “castÃs”, però el derivat “castissisme” s’ha d’escriure aixÃ, o bé “casticisme”?
I, encara, el comentari que volia fer sense tants preà mbuls:
La tia d’un amic (dic “tia” no pas l’infantÃvol “tieta”) usava sovint “bocÔ aplicat a persones, per exemple: “On s’ha ficat aquest bocà de nano?” o “En LluÃs ja és un bon bocà d’homenet”.