Enraonaren durant una llarga estona i era la seua conversa amena, el seu enteniment clar, el seu juí correcte i el seu tarannà general benhumorat.
   —Llàstima —digué el cavaller— que no sigueu princesa perquè juraria que sou la persona indicada per al meu senyor.
   —Llàstima —digué la dama— que no sigueu príncep perquè juraria que sou la persona indicada per a la meua senyora.

Josep Vicent Marqués, «Els missatgers», dins El retorn del nàufrag professional (València: Tres i Quatre, 1998), pàg. 204

La cara se li il·luminà. Hauríeu dit que el feia feliç poder ajudar-me.
   —Oh, sí! Un taló. I recordo el banc, perquè és el meu. El de Bilbao. Però jo, de vostè, no hi confiaria massa —afegí—. Ja sap com són, els bancs, sempre protegeixen el client. I més si els diu que li deuen alguna cosa!
   Va riure, benhumorat. Jo vaig fer:
   —No costa gens de provar.
   Però va ser com ell havia dit. Vaig poder parlar amb el cap de la secció de comptes corrents, molt amable, exquisidament amable i tot. Només que, com va aclarir-me, no estava autoritzat. Ho sentia molt. Ja me’n feia càrrec… Tot el que es referia als clients era confidencial.

Manuel de Pedrolo, Joc brut (1965)