Sempre he viscut en àtics. Àtics amb terrasses àmplies, primer, i àtics amb balcons considerables, després. Les finestres que recordo sempre han tingut forma de porta, de porta amb vidres a la part superior o de porta corredissa tota de vidre. Potser per aquest motiu no és gens estrany que un dels impactes més forts que he tingut cada vegada que he hagut d’ingressar en un psiquiàtric hagi estat, precisament, la inexistència de finestres. I és que, malgrat que n’hi ha, no fan la funció d’obertura ni de connexió amb l’aire i amb el paisatge exterior sinó més aviat tot el contrari.

Anna Altisén, Quan vaig deixar de ser natura lleugera (Barcelona: Empúries, 2013)

Vet aquí un escriptor de novel·la sueca nascut a Barcelona que escriu relats nevats tot i calçar xancletes les tres quartes parts de l’any. Omple de neu tacada de sang les pàgines dels seus llibres i provoca infarts a base de cafè sol i cigarretes als seus detectius, que se li moren cada vegada que han de pujar a un àtic sense ascensor (i les víctimes dels seus relats viuen en àtics sense ascensor). I així no hi ha manera de crear un personatge fix que duri més d’una novel·la i sigui afeccionat a la gastronomia, per exemple.

Tina Vallès, «L’escriptor de novel·la sueca sense detectiu fix», dins Un altre got d’absenta (Barcelona: Labreu, 2012)