Semblava que el senyor es devertia.
   —Interroga’l, Joan. M’agradaria sebre…
   Vaig abordar la qüestió bruscament.
   —Què ha passat entre tu i na Catalineta?
   —Res.
   —Idò, per què plorava?
   —No ho sé.
   —Ni ho sospites?
   —No.
   El senyor s’assegué devora el foc.
   —I el cas és, Joan —digué mentre atiava les estelles—, que aquest beneit tal vegada no ho sap. Mira, per lo que pugui esser, hem de casar-los. Casa’ls, Joan.
   —Però…
   —Ara no veus que han fet Pasqua abans del Ram?

Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1961]), pàg. 220

La minyona va tocar-li el braç mentre saltava les escales i va avisar-lo que no podia sopar amb els peus descalços. Duia els cabells recollits i tenia la cara rodona com un pa i la veritat és que no era res de l’altre món, però a ell n’hi van agradar les cames perquè duia mitges transparents que li feien brillar la carn. Va portar dues sabates marrons, es va asseure a l’escaló i li va manar que aixequés el peu, i ell li va fer cas i ella li va fer entrar la sabata i l’Armand es va sentir estrany i va dir que l’altre peu se’l calçava sol.

Laia Viñas, Les closques (Barcelona: L’Altra, 2021)