Ara per ara, l’art (literari, en aquest cas) continua sent el mitjà més ràpid per viatjar en l’espai i el temps, per veure el món amb uns altres ulls, i l’únic que serveix per conversar amb els absents, ja que el lector accedeix, amb l’únic filtre de la traducció, al que va ser escrit en unes coordenades molt llunyanes.

Vicenç Pagès Jordà, De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (Barcelona: Proa, 2006), pàg. 50

   —Pensa-t’ho bé perquè ser padrina és una gran responsabilitat, eh! —m’adverteix la Sara—. Li hauràs de fer la mona i venir-lo a veure com a mínim un cop al mes —afegeix.
   —Un cop al mes? M’hi tindreu cada dia, al vostre pis! —exclamo.
   M’explica que han decidit posar-li Guillem i em demana que mirem de normalitzar la situació perquè no li agrada que estiguem enfadades. Ens fem una abraçada i, tot i que em sento feliç per ella i pel fet que ens haguem reconciliat, en el fons noto que una part de mi, ara per ara, no pot esborrar l’enveja que sento.

Estel Solé, Si no puc volar (Barcelona: Rosa dels Vents, 2016)