Els lladrucs d’altres gossos el feren tornar a posar dret. Caminant i aturant-se féu encara una altra hora de camí. Els ulls se li tancaven i es llepava ara i adés la pota ferida. Sí. Reconeixia els arbres. Era el Pla Damunt. Allí hi havia trobat els bolets, allí l’havien posat dins una senalla, quan era petitet. Ara hauria calgut una bona sàrria per a dur-lo.

Josep Vallverdú, Rovelló (1969)

—No soc el mateix —va dir, i contà que ja no bevia, que ja no fumava, que, a més a més, feia exercici, que havia començat a caminar cada dia, de vesprada, pels senders de la marjal, entre els camps d’arròs. Al principi feia una hora amb interrupcions, s’aturava ara i adés, seia, agafava aire; ara ja ni parava, i feia més de dues hores. Li havia provat, això. No sols li anava bé per al cos, sinó també per al cap.

Manuel Baixauli, Ignot (Barcelona: Periscopi, 2020)