Quan un científic descobreix una novetat, intenta situar-la en relació amb el que ja és conegut. És a dir, mira de classificar-la. Ara ens trobem davant l’arribada a la presidència de la Generalitat d’una persona (José Montilla) que és força desconeguda per a l’opinió. Sembla acurat definir-la, per trajectòria i també per caràcter, com un apparàtxik, expressió sorgida a l’URSS però també aplicable arreu. Identifica els membres dels aparells dels partits, més inclinats a la vida interna d’aquests que no pas al contacte obert amb la població. En uns temps en què la imatge del líder de vegades pesa més que el contingut del que diu, això es veu molt i es veurà encara més a mesura que passi el temps.

Alfons Quintà, «Classificar Montilla» (Avui, 14 de novembre del 2006)

Un hieratisme gairebé d’autòmat el situa als antípodes del famós salero andalús. Molt marejat per les maragallades i les caigudes en picat havia d’estar el PSC per fer d’un senyor tan gris el seu candidat a president dels catalans. En un partit d’il·luminats, era el discret apparàtxik que sumava consensos enfilat en el mal menor. Saber callar quan calia va fer de l’oficinista que aguanta estoicament les bronques l’únic possible punt d’intersecció dels egos desbordats.

Albert Pla Nualart, «José Montilla: L”apparàtxik’ que va poder regnar» (Ara, 3 de desembre del 2011)