En aquest menjador, on no vam dinar mai, sempre hi filtrava, rere de les persianes, una llum febril, colonial. Us hauríeu cregut a Saigon el 1954, amb el mobiliari, els perfums de la França d’antany. Cuinaven amb els fogons a la moda d’abans, sense estalviar l’oli i ignorant l’ús de la nevera.

Joan-Daniel Bezsonoff, Els taxistes del tsar (Barcelona: Empúries, 2007), pàg. 78

Potser un dels moments de més gran intimitat és aquell en què una persona s’enfronta amb l’escriptura. Quan rellegeixo pàgines mecanografiades de fa deu o vint anys, revisc profundament els sentiments que tenia en el moment de plasmar-los sobre el paper, els reconec com una cosa entranyable. La lectura d’antics escrits pot despertar-me la tristesa, el desconsol, l’angoixa, la por o l’enyor d’antany, i em torno a sentir afectada. Moltes d’aquestes pàgines les he perdudes; sóc una mica desordenada, gens metòdica, i sempre he pensat que el més important no són els papers, sinó el que he viscut, el que he après i el que he estimat.

Maria D. Salat, Puntes i organdí. Memòries d’un temps que ja no hi és (Barcelona: Viena, 2010), pàg. 14