La pedra va volar una desena de metres davant dels dos, i quan va tocar el terra, entre boles d’algues seques, n’Higini va partir a córrer, esperitat, cap al mar, deixant-me a mi enrere amb una arrencada portentosa. La camisa li onejava, i el sentia fins i tot brufolar, com si d’alguna manera fes befa de qui li anava a la saga. Vaig accelerar; em vaig sentir grollerament feliç, bestialment ansiós de sobrepassar-lo per l’esquerra. Tot anant-li encara a darrere a poc menys de dos metres, amb el vent a les orelles i les cames lleugeres, el cor fet un timbal que em pujava a les amígdales, la boca oberta com un gos, sabia que no trigaria a atrapar-lo. El mar, davant nostre, marcava la primera meta, i abans d’arribar a la vorera i girar cap al nord i començar a córrer per la riba, vaig notar que n’Higini ja semblava defallir; no em va costar gaire avançar-lo, embalat, i deixar-lo de seguida rere meu amb una certa elegància.

Melcior Comes, Sobre la terra impura (Barcelona: Proa, 2018)

A l’albada del segon jorn, les campanes de Sant Llorenç es van posar a tocar, seguides, seguides, en plena hora de laudes. Volia dir que el prior havia fet interrompre els resos, volia dir que hi havia empestats a l’edifici conventual.
   Galzeran va sortir com un llamp a l’esplanada, i el servent que s’havia hagut de tancar amb ell li va anar a la saga.

M. Dolors Farrés, El monestir de l’amor secret (Barcelona: Proa, 2008)