Les ones gronxen el teu son, i quan te despertes, sents a sota el fustatge, on descansa el teu coixí, l’harmoniós escorriment de les aigües. I ¡quin espectacle de costa, d’horitzó, de mar!… Vaja, era lo que em convenia: m’aniria amarinant, amarinant de cos i d’ànima. I això m’era necessari: no es pot pintar bé sinó lo que s’ha sentit amb molta intensitat.

Joaquim Ruyra, El rem de trenta-quatre (Barcelona: Edicions 62, 1977 [1904]), pàg. 8

L’havien posat a treballar en un taller, diu el senyor Cinto, de la Vila, i ell no ho volia. No sabia estar tot el dia tancat.
   Jo volia anar a la mar, i no parava, a mon pare, a tothora, jo vull anar a la mar, jo vull anar amb vosté, a fer viatge.
   I tanta matraca li vaig donar, que l’home fa, si tant vols vindre-te’n amb mi, vine-te’n, però primer t’has d’amarinar. I això vaig fer. Vaig estar un parell de setmanes embarcat en un llaüt, amarinant-me. Em marejava molt. Les ganes que tenia d’aprendre i d’ajudar els homes, i no podia. En tots aquells quinze dies, no vaig fer quasi faena. Si ho vomitava tot. Encara no havia acabat de menjar, que ja estava jo abocat per damunt de l’orla, tirant gatets a l’aigua.
   Però ho vaig passar i, al cap de quinze dies, em vaig embarcar amb mon pare. Ja estava prou amarinat. Mon pare anava de viatge a Algesires, en una barca que manava, d’ací la Vila. Estava prou bé. Era gran. Tenia bon motor.
   Allí a Algesires treballàvem set o vuit dies.

Víctor Labrado, Veus, la mar (Barcelona: Edicions 62, 2019)