Totes les vostres remarques em van semblar convincents i em seran de molta orientació; totes, fora de la relativa al mot acera. Crec que en això us aparteu del criteri d’objectivitat científica que presideix tots els altres articles i que no està bé d’amagar l’ou, vull dir, de callar que el mot acera és d’ús corrent en la major part del territori de la llengua. Penseu que aquesta és una dada objectiva, sigui quin sigui el fàstic que us faci aquest castellanisme (que jo trobo que no n’hi ha per tant, però això ja és cosa vostra).

Joan Sales, carta a Joan Coromines, 15.12.1978, dins Epistolari Joan Coromines & Joan Sales (Sant Pol de Mar: Fundació Pere Coromines, 2004)

Bilingüe, per mi, és aquella persona que està en procés de substitució de la llengua usual. En tots els països normals del món, és aquell emigrant que s’integra a la llengua del seu nou país: ell conservarà la pròpia, la parlarà a casa i els fills la sabran, però els néts ja no la parlaran. Bilingüe és aquella comunitat que per imposició clara o dissimulada, per la força d’una llengua més poderosa, sense adonar-se’n va fent el procés —ràpid o lent— de substitució. Una altra explicació és voler amagar l’ou. Si feu públic aquest raonament, algú us dirà que sou provincià, i que ells, defensors del bilingüisme, són ciutadans del món, són —oh, meravella!— universalistes. Us parlaran de les llibertats lingüístiques individuals, de la igualtat d’oportunitats, etc. La resposta: collonades!

Josep Santesmases i Ollé, Riu avall: recull d’articles, 1986-2002 (Valls: Cossetània, 2002)