Fou el meu oncle qui em va ensenyar, en el mateix Llibre de Déu o Alcorà, llibre que ell sabia de cor, la pura i antiga llengua del meu poble. Aquella amb la qual el nabi Muhàmmad va parlar amb el mateix Al·là i també amb l’àngel Gibraïl. Llengua que nosaltres hem anat enterbolint i maculant amb les paraules dels berbers i dels maules, i amb mots dels invasors cristians, fins a fer-la estranya a les nostres orelles. Llengua que ha esdevingut aquesta vergonyosa algaravia, de la qual els cristians fan tant d’escarni.

Josep Lozano, Crim de germania (Alzira: Bromera, 2005 [1980])

Els moros van mantenir-se’n a un costat. Hi quedaven desplaçats, en principi, per la seua situació de classe servil: també, en última instància, per la seua retracció irreductible. Van preservar-se la llengua —l’algaravia—, el credo, les lleis, els vestits, contra qualsevol mira absorcionista dels cristians. Quan, en 1609, eren desterrats per ordre de Felip III, els altres valencians —els valencians per antonomàsia— no van sentir la seua absència com una amputació del propi cos social. «Hago gracias a Dios que en Valencia ya no se siente hablar en lengua arábiga»: tal és el comentari que algú hi feia. O només ho lamentaven pel dramàtic daltabaix econòmic que va seguir-se’n.

Joan Fuster, Nosaltres, els valencians (Barcelona: Edicions 62, 1962)