Vull tornar a tenir una família, deia. Ella confiava que tard o d’hora trobarien el seu marit. Viu encara. Jo era un afer provisional. Però en absolut un caprici. Més aviat una necessitat, un buit que un dia, de sobte, va decidir que calia reomplir. Va coincidir que va ser pel mateix temps que a mi em calia una adreça per a solucionar el permís de residència. El pa i la gana. Ens hi avinguérem.

Toni Cucarella, Qui de casa se’n va (Barcelona: Amsterdam, 2024)

…per fi vaig ser citat per K a la terrassa de la Casa de la Cultura del carrer Šporkova. Vaig arribar a temps però K ja hi era, impuntual, perquè és impuntual qui no arriba a l’hora convinguda. El vell havia començat la partida: tot i haver estat escrupolós en la meva puntualitat, vaig fer la impressió de deixadesa i retard. Aleshores K va començar a dir anàrquicament durant una llarga estona. Jo volia prendre un cafè, lligar-me un cigarret, omplir de cafeïna i nicotina el buit d’aquella trobada supèrflua i burocràtica, perquè era una trobada entre la fam i les ganes de menjar. K deia i deia anàrquicament, molt fluixet, com capficat, com avergonyit, com consirós, com capendins, com un monòleg interior de frases que no calia acabar, com menjant-se les paraules arrossegades pel vent de la decrepitud, fent-se el vell cansat i malalt. Per descomptat, m’entabanava. Sempre la mateixa història i jo només pensava en la pluja seca de la crisi del sistema. I la crematística? No va sorgir perquè no calia i si va sorgir va ser per haver de sentir que la cosa estava fotuda i jo vinga fer que sí amb el cap.

Miquel Adam, L’amo (Barcelona: L’Altra, 2021)