Hi ha també un culte legítim, i un punt emotiu, al llibre, que és aquell que es pot observar en molta gent que, de vegades sense ser-ne del tot conscient, sap valorar el seu significat exacte en un context com el nostre. Un país amb pocs llibres, amb una difusió interrompuda de la cultura de masses moderna lligada al llibre, un país de tradició àgrafa, amb l’analfabetisme propi d’una societat rural, en què els llibres tenien un component sospitós, un país en què s’ha cremat i s’ha prohibit llibres, amb moltíssimes cases sense biblioteca, i amb una mínima, o gairebé inexistent, tradició de biblioteques públiques. De llibres, en tenien els capellans o els erudits locals. El poder, secularment, ha estat advers al llibre, no hi ha hagut burgesia culta ni tradicions persistents de lectura popular. Pretext i compensació falsa d’una tradició inexistent. Una tradició que caldrà inventar. El problema és que potser és ja massa tard.

Gustau Muñoz, A l’inici del segle. Un dietari de reflexions (València: Tres i Quatre, 2002), pàg. 59

Subsistim dins uns fulls, vés a saber on. Si els fulls són cremats o estripats, si són devorats per les arnes o descompostos per la pluja, anirem de dret a l’oblit… Si en canvi anem a mans d’algú que no siga illetrat, analfabet, àgraf… D’algú que decidisca llegir-los amb consideració… Aleshores, només aleshores, a més de parlar tornarem a moure’ns.

Manuel Baixauli, L’home manuscrit (Palma: Moll, 2007)