El poble tenia un aspecte desolat per la grisor del dia i la brutícia de la pols de la pedrera, que s’encastava a les cases i als jardins. Van riure molt en veure les torretes que imitaven cases senyorials i que aprofitaven l’escàs terreny per a adornar el jardí amb estàtues. A penes en un espai de dos metres per dos metres, hi trobaven un amoret o una afrodita en posició deliqüescent, un estany amb un brollador d’aigua i un banc de pedra picada. Tot hi era petit i apinyat entre l’emparrat de buguenvíl·lies i els testos de geranis i d’hortènsies. Les estàtues potser havien estat blanques però avui eren amarades de la pols que venia de la pedrera, car era un dia que el vent bufava fort. Sembla el poble dels set nans i la Blancaneus, va dir la Judit.

Montserrat Roig, El temps de les cireres (Barcelona: Edicions 62, 1977)

Has vist mai els dragons de les parets? Petits, quiets, immòbils, deixen que un escarabatet voli al seu voltant, permeten que s’hi acosti confiadament, s’hi apropen amb una lentitud imperceptible i s’hi llancen amb un salt precís. El devoren sense apiadar-se de les ales que belluguen entre les seves barres de cocodril. Mentalment, sóc una Afrodita callada que, davant de l’escomesa brutal de Pan, somriu amb malícia. Aquesta sóc jo.

Ramon Solsona, Les hores detingudes (Barcelona: Quaderns Crema, 1993), pàg. 104