[25.01.1939]  Tota mena de signe d’autoritat ha desaparegut al carrer. La població està afamada i sap que a Barcelona hi ha molts aliments acumulats. Es guardaven per a un possible setge. Avui és el dia propici per assaltar els magatzems. No hi ha guàrdies i si en queda algun és possible que s’hagi afegit al saqueig. […] Diuen que fa una estona la gent es carregava un sac a l’esquena, que uns altres li rebentaven amb un ganivet i que, amb el que en queia, s’omplien una bossa. Hi ha hagut baralles i diuen que ha mort un home.

Josep Pernau, Diari de la caiguda de Catalunya (Barcelona: Edicions B, 1989)

Malgrat les bombes i la gana, el bon humor no ens mancava als catalans de la guerra. I tot mentre el món tremolava angoixat per una Catalunya a punt de caure, bombardejada, afamada, esparracada. I érem molts a Catalunya, perquè ja teníem refugiats de les regions perdudes per la República i eren dotzenes de milers.

Teresa Pàmies, Records de guerra i d’exili (1976)