Les cames tornaren a activar-se-li i les orelles li bategaven amb tanta força que feien ballar una vistosa i curiosa arracada d’or blanc amb un Crist a la creu. Un Crist ventrut, lluent i gras com una escultura de Botero que el delinqüent havia trobat en una bossa furtada a una turista baixa i rodona com un baló de platja. Un Crist ad hoc. El dominicà va veure girar entorn d’ell els murs del temple, començà a suar fred i, en dos segons, caigué desmaiat, a pes mort, amb tanta força que es va seccionar l’orella contra un dels esmolats cantons de marbre.

Xavier Aliaga, Els neons de Sodoma (València: Tres i Quatre, 2009)

Tot es pot empitjorar, i aquest és un principi universal científicament irreprotxable. L’empitjorament de les situacions, no obstant, pot obeir a principis generals o a estratègies dissenyades ad hoc. Sense arribar a aquestes darreres, i atenent-nos als principis generals per empitjorar les coses, el primer de tots consisteix a no reconèixer els problemes en la seva més clara realitat i adoptar-ne una formulació equívoca.

Guillem Frontera, «Com empitjorar» (Diari de Balears, 26 de gener del 2001)