Durant els dos anys i mig de guerra la propaganda feixista, pura demagògia, havia creat un clima tens, fomentant l’odi i l’esperit de revenja, la qual cosa aconseguí que els vencedors no se sentissin satisfets amb els èxits assolits sinó que, a més a més, anhelaven infligir un bon escarment als qui havien fet tan dificultosa una victòria que, finalment, tenien a l’abast dels seus fusells. Estaven disposats a aplicar dures represàlies als vençuts i no permetien que ningú escapés a la seva justícia triomfalista. Tothom era considerat enemic acèrrim mentre no demostrés el contrari d’una forma fefaent. Moltíssims presoners que simpatitzaven amb els militars sublevats però que per raons estrictament geogràfiques s’havien vist obligats a incorporar-se a les files governamentals, passaven indiscriminadament pel filtre purificador dels camps de concentració.

Francesc Grau i Viader, Rua de captius (Barcelona: Club Editor, 2014 [1981]), pàg. 62

Després d’aquestes paraules, ja poso una mica més d’audàcia en l’afirmació que el matrimoni és el millor col·laborador i el més acèrrim defensor dels drets de la poesia.

Josep M. de Sagarra, «Matrimoni i poesia» (La Publicitat, 30 de març del 1926), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001), pàg. 540