Vaig tornar a picar el sostre, rabiós. Anàvem a pas de tortuga —aquell maleït conductor encara no havia après la diferència entre una berlina i una tartana. Vaig treure el cap per la finestra, i em vaig adonar que el carrer estava embussat.
   —Què passa?
   —El pont Neuf, senyor. Hi ha un tap. No ho sé, sembla que…
   Vaig sortir del carruatge, deixant oberta la portella. Mules, homes, fardells, cecs, soldats, gossos: tots barrejaven les seves suors, en un frec a frec que no avançava.

Alfred Bosch, Les set aromes del món (Barcelona: Planeta, 2004)

No valia la pena perdre temps estirant-se a fer la becaina perquè, atesa la riuada de cotxes que baixaven, rigorosament embussats, es podia fer perfectament amb el vehicle en marxa. Per dir-ho amb un eufemisme, això de marxa. Era la tarda d’un diumenge de setembre, havia fet l’enèsim cap de setmana de sol resplendent, sense gota de mal temps, i la ciutat havia escampat els seus fills desficiosos per aquests pobles de déu. Que devien ser tots en aquella comarca, considerant la velocitat de pas de tortuga a què avançava la cua. Al cap de mitja hora tot just havíem deixat enrere una població. Nou quilòmetres des de la gasolinera.

Pau Vidal, Aigua bruta (Barcelona: Empúries, 2007), pàg. 141