Així que ha tustat als vidres de la perruqueria amb el puny feble desitjant que ningú no respongués i ha sentit la veu que feia «ja vaaa!», s’ha tret la boina i ha començat a preparar quatre paraules que no espantessin la dona, i quan s’ha obert la porta ha saludat a l’estil catòlic català i ha improvisat com ha pogut:
   —A Maria! Amb el seu permís… M’envia la seva neboda, la senyoreta Morín… A la fonda… a la fonda, ha passat una cosa molt i molt grossa, però que encara no sabem, ningú no ho sap, i la seva germana, o sigui la senyora Mariona, que és l’única que podria explicar-nos què carbons ha passat a la fonda… ja no ens ho podrà explicar… vull dir… que no ens ho explicarà mai, mai de mai…, no sé si m’entén, senyora Encarnació, perquè, de moment, per la seva aparença, és morta.
   —Qui és morta!?
   —La seva germana.

Carme Melchor, La filla de l’escocès (Barcelona: Proa, 2014)

Era un poble, diguéssim no com ara perquè ara hi ha els cotxes, molt tranquil. El que sí recordo, que no em marxava mai de la imaginació que, els costums que teniu aquí d’entrar i dir: «Ah Maria!», i les portes totes obertes: «Ja pots passar», i si no passaves t’estaves una estona dient: «Ah Maria!». Una de les meves germanes me diu: «Per què diuen ah Maria, aquí?», dic: «Perquè mira, Maria és un nom que poden haver-n’hi moltes a les cases, però seria com vosaltres dieu eiii!, doncs aquí diuen un nom i ja està». Bé, doncs ara allò ja s’ha acabat, eh?, la tranquil·litat que jo he viscut de joveneta, entrar, deixar la porta i jo ser allà baix de l’hort, i ara, ara ja no et pots fiar ni del que passa.

Testimoni de Conxita Muñoz recollit a Els refugiats de la Guerra Civil a les comarques del Gironès i el Pla de l’Estany (1936-1939), a cura de J. Maymí, J. Ros i X. Turró (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006), pàg. 84