D’estil colonial, pintat de blanc i amb cornises ondulades de maons vermells, l’economat militar abandonat és un dels símptomes arquitectònics de la zona, tota ella marcada pel carrer de Trafalgar, on hi ha els edificis monolítics de l’administració judicial i tantes botigues a l’engròs i, barri endins, carrers estrets, palaus medievals i les cases envellides del delicat barri de Sant Pere, amb el mercat de Santa Caterina a una banda i, a l’altra, el passeig sense gràcia que porta cap a la Ciutadella, un dels límits de la ciutat moderna i de la seva herència.

Mercè Ibarz, A la ciutat en obres (Barcelona: Quaderns Crema, 2002), pàg. 22

Dins l’ombra que s’enfilava paret amunt intentà calcular quant de temps havia viscut realment; el seu cervell ja no era capaç de resoldre un càlcul senzill com aquell: tres mesos, vint dies, un total de sis mesos, sis per vuit vuitanta-quatre… quaranta-vuit mil… arrel cúbica de vuit-cents quaranta mil… Ho deixà córrer. «Tinc setanta-tres anys, així a l’engròs en dec haver viscut, però viscut de debò, un màxim de dos… tres a tot estirar». I els maldecaps, el tedi, quant de temps havien ocupat? No calia esforçar-se gaire, ara: tota la resta, setanta anys.

Giuseppe Tomasi di Lampedusa, El Gattopardo (Barcelona: Labutxaca, 2011), traducció de Pau Vidal