—És ella en persona qui deixava sempre tan arreglada la tomba del mestre. Un cop al mes visitava el mausoleu familiar i canviava flors i coses així. I després s’estava uns minuts davant de la tomba de l’Oriol Fontelles. La tia més rica de l’univers i un cop al mes, encara que fos a l’altre cap de món, venia a canviar les flors al mestre, ella, amb les seues mans.
   —I ara ja no?
   —Des que es va tornar cega, no. Ho fa fer a una criada.

Jaume Cabré, Les veus del Pamano (Barcelona: Proa, 2005)

Quan el pagès descobrí el meu company, aturà l’euga i cridà amb una gesticulació molt viva:
   —On va aquest senyor en aquestes hores de la nit? Pugi de seguida.
   —És que porto un amic…
   —Pugin tots dos! Ja sap que amb vostè i els seus amics jo iria a l’altra part del món…

Josep Pla, Els pagesos (Barcelona: Destino, 1968)