Aquest deler de retrobar-se amb el jo propi persistirà en gran mesura i, si es vol, amb matisos, en els viatgers del segle XX. Els viatges exòtics són, en el fons, una derivació dels romàntics. Els viatgers que els emprenen també tracten d’evadir-se de l’entorn a la percaça d‘aventures i de la renovació espiritual amb el descobriment de cultures primitives no contaminades per la societat occidental, és a dir, ni més ni menys que el paradís terrenal. Aquest paradís de bellesa natural exuberant poblat per cultures primitives, que simbolitza els orígens de la humanitat, es localitza a Oceania o les mars del Sud, com va popularitzar Robert Louis Stevenson.

Antoni Maestre Brotons, «De Tahití a Belgrad passant per Tamarit: viatges i viatgers a la fi de segle» (Caràcters, núm. 9, 1999)

Vespre de Sant Jordi del 2001. A la parada de la llibreria Catalònia de Barcelona una escriptora està signant llibres. És tard i se sent fatigada. El dia ha estat llarg i ple de tràfecs de llibreria en llibreria. Quan la cua de compradors a la percaça d‘una dedicatòria minva, un home se li acosta i li lliura una carpeta i una targeta. «Li he portat això —li diu— perquè sé que li interessarà». Ella ho agafa d’esma pensant-se que és un de tants lletraferits aficionats que passen els seus manuscrits als escriptors de renom —i ella ho és malgrat trobar-se en una etapa de crisi creativa que li fa qüestionar-se seriosament el seu futur literari—, perquè els donin algun consell de franc o fins i tot, agafats desprevinguts, els escriguin alguns mots de protocol·lari reconeixement que després apareixeran reproduïts impunement en alguna faixa promocional.

Joan Josep Isern, «Secrets de família» (Avui, 11 de març del 2004)