En Miquel Bauçà és un noi que jo estimo moltíssim i en qui tinc fe. Ni el coneixia ni n’havia sentit mai parlar quan, ja deu fer un parell d’anys, em comparegué sense previ avís al meu despatx d’Ariel per explicar-me que volia fer la «revolució sexual», que havia de consistir en unes coses, segons vaig arribar a entendre, no solament escabroses (cela va de soi) sinó realment abracadabrants. Les dones havien de ser totes prostitutes, i els homes dirigir-se a elles, no amb urc, «sinó amb la humilitat de Sant Francesc d’Assís» (aquesta darrera frase em va quedar, perquè era realment la més inesperada). Com a final de tan extravagant monòleg, em va dir que ell, ben bé desesperat, no ho estava, ja que tenia plena confiança que la bomba atòmica ho acabaria tot; i amb aquesta esperança de la seva pròxima i total destrucció, anava suportant el món.

L’últim cop que l’he vist, em vingué allà dalt a casa meva, amb la seva dona encinta, i no vaig deixar de dir-li que per a un nihilista com ell no deixava de ser una inconseqüència posar fills al món. Es va posar a riure i em va donar entenent que el seu nihilisme era més aviat teòric i platònic; pel que fa a la seva dona (que ni la meva ni jo coneixíem de res) ens va semblar a tots dos una bleda assolellada, guapíssima, per cert, que es mirava el seu home embadalida i no va dir ni piu en tota la tarda, des de les 4 fins a les 9 del vespre. Va ser en aquesta ocasió que ell em va preguntar molt per vós i per la vostra novel·la, que no havia llegit, i jo l’hi vaig regalar (és un noi molt jove i d’escassíssims recursos monetaris, si no li hauria dit que la comprés).

Per mi, aquest noi té talent (no pels detalls pintorescos que us acabo de donar, sinó per molts altres indicis que seria massa llarg de dir, sobretot per carta). Té talent i, cosa més rara encara, va pel seu compte, diu allò que a ell li passa pel cap, i no fa aquest «beeeeee» uniforme que avui s’estila entre els joves «lletraferits». Sovint allò que diu és un estirabot o fins i tot un desvari, però és ben bé allò que a ell li dóna la gana de dir, allò «que li passa pels ronyons» –i en aquest temps de gregarisme universal és un repòs trobar un tipus com ell. És l’únic jove dels nostres dies que no és comunista. És exactament nihilista –no n’havia conegut mai cap–. Estic segur que algun dia escriurà alguna cosa que ens farà caure d’esquena, de tan bona… i extravagant. 

Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes completes (1960-1983),
a cura de Montserrat Casals (Barcelona: Club Editor, 2008), pàg. 221-222