Vicenç Pagès Jordà

Cronos no només es menja les paraules d’ús culte, sinó també les que formen part dels registres més informals. Entre els insults benèvols, volem vindicar pàmfil/a, un terme pel qual sentim debilitat, tant per raons fonètiques —sona molt bé quan el pronunciem amb èmfasi, que és el mínim que es pot demanar a un insult— com, sobretot, pel que significa.

L’adjectiu pàmfil prové del grec pámphilos, que vol dir «que ho estima tot» o, si ho preferiu, «amic de tothom». A primera vista, no sembla una característica negativa, però pot indicar la impossibilitat de discriminar entre amics i enemics, o sigui, una certa facilitat per ser objecte d’engany. Pàmfil és el terme que s’adreça a algú quan s’han aprofitat de la seva innocència. Ets pàmfil si fas un favor a un desconegut que després et roba, ets pàmfil si t’associes amb algú que fuig amb els diners, ets pàmfil si vas amb el cor a la mà perquè et pots quedar sense. En fi, el terme està en boca sobretot dels ciutadans que han madurat, potser perquè de joves van ser pàmfils i se n’han guarit.

Jesús és el patró dels pàmfils, ja que exhorta a estimar tothom, fins i tot els enemics. No és estrany que acabés malament (el seu pare, Jahvè, té uns quants defectes, però ningú podrà dir que és pàmfil, segurament perquè disposa d’una experiència infinita). Per raons semblants a les de Jesús, també és pàmfil el protagonista de L’idiota de Dostoievski, i com ell rep les burles dels qui l’envolten. És un pàmfil —tòfol, carallot— el ximplet del poble, amic dels nens i dels animals, tolerat pels vilatans (la Suzanne de la cançó de Leonard Cohen, per exemple), mentre que a ciutat rep qualificatius despietats i és reclòs sense miraments a l’hospital psiquiàtric.

Entre les dones pàmfiles destaquen les rosses de Hitchcock. A Vertigo, Kim Novak segueix la veta a James Stewart fins al punt de sacrificar-li la vida; a M for Murder, Grace Kelly no s’adona fins al final que el seu marit ha ordit un pla per treure-se-la del damunt. Però tant l’una com l’altra són superades per una de les pàmfiles més considerables de la història de la literatura; em refereixo a la Temple Drake de Santuari, la novel·la més popular de William Faulkner. Com totes les de la seva espècie, és l’última a descobrir que acabarà molt pitjor del que la seva pamfilesa li permet sospitar.

El terme incorpora una càrrega homòfoba implícita: el pàmfil mostra manca de caràcter, no és un home del tot, és tou, un tita fluixa, un figaflor. Un home com cal ha de tenir enemics, plantar cara, barallar-se, defensar el seu honor. Un soldat pàmfil, com el protagonista de Soldat blau (Ralph Nelson, 1970), fa riure.

I, amb tot, l’únic problema de ser pàmfil és trobar algú que no ho sigui. Que bonic que seria viure en un món de pàmfils (aquesta és la utopia de l’Imagine de John Lennon), poder obrir l’ànima a tothom, confiar-hi sense córrer el risc de ser estafat.

Anys enrere vam tenir un gos tan pàmfil que no tenia por dels altres gossos, als quals s’acostava ingènuament fins que rebia una mossegada. Tampoc tenia por dels cotxes, i per això va morir jove i feliç, com un dels pàmfils recents, el protagonista de Lazzaro felice (Alice Rohrwacher, 2018). Perquè ser pàmfil és un perill. Volem que els nostres fills siguin bons, però no pas tant que els enganyin. El conte de La Caputxeta Vermella ve a ser un advertiment contra les pàmfiles que es refien dels desconeguts. El missatge de la màxima Homo homini lupus i la cançó Everybody’s Friend, de Jane’s Addiction, són idèntics. Ser humà vol dir trobar l’equilibri entre la pamfilesa suïcida i la suspicàcia sense fonament.

Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage (Barcelona: Empúries, 2020), pàg. 259-261