Segons el DIEC, és buguenvíl·lea, perquè l’origen és el comte de Bougainville. El nom en llatí és Bougainvillea spectabilis, tal com el va registrar Linneu. Però els catalans s’estimen més la forma popular buguenvíl·lia. Suposo que buscant una certa comoditat, perquè aquest -ea en posició àtona no és gaire còmode de pronunciar.

Tot apunta que buguenvíl·lea té un origen culte, perquè és una planta portada a Europa des de l’Amèrica del Sud durant el segle XVIII. Devia experimentar un èxit esclatant, perquè a moltes torres catalanes en van plantar una. Així va sorgir la pronúncia popular buguenvíl·lia. No ens hi amarguem els dies. Va anar així. Per què buguenvíl·lea i buguenvíl·lia no poden ser tots dos correctes, com boixac i bojac i bitxo i vitxo, sense sortir del regne vegetal? O zenc i zinc, ja dins del regne mineral?

Tot i que buguenvíl·lia no representaria cap maldecap seriós, se’ns continua comminant a escriure’n la forma culta, arran de la devoció etimològica que ens caracteritza, una herència, sospito, de la devoció mariana. Quan algú no creu, se’l corregeix a l’acte i se’l reprèn. En alguns psicotècnics d’accés a places de l’administració pública, una de les proves determinants és escriure correctament buguenvíl·lea. Per tot plegat, alguns catalans a casa no hi tenen buguenvíl·lies i s’estimen més un gessamí.

Enric Gomà, El català tranquil (Barcelona: Pòrtic, 2021), pàg. 50
 

ℵ 

 
Be alta, u, ge, u, e, ena, ve baixa, i amb accent, ela geminada, e, a. Encara recordo les cares dels participants al Dictat de la Setmana del Llibre de l’any 2008, quan corregíem i vam arribar aquí. Pànic. Suor. Probablement la paraula més difícil d’escriure en català; hi va haver qui va arribar a fer fins a vuit faltes d’ortografia. En un sol mot! (no em sé ni imaginar com: bogembilia, suposo). De fet és tan difícil que el diccionari mateix no s’aclareix: el normatiu la fa acabar en -ea i altres en -ia. Per què?

Pau Vidal, 100 mots curiosos del català (Valls: Cossetània, 2023), pàg. 48
 

ℵ

 
Duus el nom d’un navegant
—translúcida, enfiladissa—;
com dèlfica pitonissa
predius la tardor arribant
quan tes fulles ja se’n van.
¿Hi entens, en canvi climàtic?
Grimpant fins dalt d’algun àtic,
tot ho deus veure de lluny
―doncs, el temps de nou encuny.
Tens un pronòstic pragmàtic?

Carles Riera, «Buguenvíl·lia», dins Història natural (Barcelona: Claret, 2019), pàg. 15