La lleona, amb les urpes, em volia fer un esgarrapall
al lloc més delicat de l’ànima
(em puc sentir tan feble pel fet de ser un dibuix?);
remenava la cua, per mostrar-se’m magnànima.
Deixa’m tranquil, deixa’m en pau. Arruix!

Melcion Mateu, «Fantasia», dins Ningú, petit (Barcelona: Edicions 62/Empúries, 2002), pàg. 25

—He dit que vos n’aneu cadascú a ca seva. No vos hem de menester per aquí. Au, venga, arruix…! Si en tancar ses portes de sa murada n’aplec un de tot sol a dedins, li ho faré pagar car —seguí amenaçant l’Agutzil, mentre el grup es retirava cap a la Plaça de la Sala, on s’arremolinaren a l’entorn del sen Boiet per parlamentar sobre el que havien de fer.

Carme Riera, Dins el darrer blau (Barcelona: Destino, 1994)