Quim Monzó

Dies abans de l’esfondrament de l’escala, a Operación Triunfo van renyar la concursant Beth Rodergas per parlar en català en una conversa telefònica amb sa mare. De les explicacions donades en destaca la que argüeix que el programa es veu a Albacete. La qual cosa és un insult per Albacete, perquè pressuposa que els albacetenys són incapaços de compendre que hi ha llocs on la gent parla altres idiomes. Si jo fos d’Albacete presentaria avui mateix una queixa formal contra Operación Triunfo, per haver-me menyspreat.

Crec que va ser a finals dels seixanta quan, al programa Un millón para el mejor, després de superar les proves una rere l’altra, un concursant català va arribar a l’última. I aleshores va passar que la prova consistia a mirar a càmera i adreçar-se als seus pares, que miraven el programa des de casa. Al concursant en qüestió se li plantejava un dilema, perquè els temps no eren tampoc gaire bons per la pluralitat lingüística i podia passar que, per parlar en l’idioma que no havia de fer servir, just a punt de guanyar el premi se’l carreguessin. Però l’home va mirar a càmera i es va adreçar als seus progenitors, de manera que tot Espanya el va sentir parlant en català, i ningú no va tenir erisipela, ni botulisme, ni va haver-hi suïcidis col·lectius a Despeñaperros. Encabat, el presentador Joaquín Prat va traduir al castellà el que havia dit el concursant i tal dia farà un any. Eren temps en què, amb aires de canvi a l’horitzó, tothom feia el demòcrata.

Ara ja no necessiten dissimular. I és una llàstima, perquè aquesta mena de programes que suposadament reflecteixen la realitat seria una via per mostrar la situació lingüística, per comptes de manipular-la. Sergi Pàmies va escriure fa anys dos articles demanant que totes les televisions autonòmiques es poguessin veure des de qualsevol punt del Regne; no per satèl·lit, sinó amb la mateixa facilitat amb què veiem Tve o Tele 5. Pàmies opinava que seria una manera de dissipar recels i evidenciar a l’Espanya que no veu més enllà del seu melic que, si a Catalunya encara hi ha gent que parla el català, no és per fotre’ls, sinó perquè és la seva manera d’expressar-se.

Doncs res d’això. Per comptes de ser un instrument de pedagogia lingüística, en aquests últims anys les televisions han convertit les llengües en un problema. En una edició anterior de Gran hermano, un dia van cridar al confessionari el basc Koldo i li van passar un enregistrament. Era la veu d’una dona. El Koldo la va escoltar amb cara de desconcert. Tot seguit, Mercedes Milà li va preguntar com havia anat. El Koldo li va dir que aquella veu, ¿de qui era? La Milà era pura sorpresa: «¿No l’has coneguda? Era ta mare!». El Koldo es va quedar glaçat. No l’havia coneguda perquè sa mare i ell parlen en basc i, a Gran hermano, van alterar aquesta normalitat per no molestar no se sap ben bé a qui. El Koldo es va posar a plorar i es va tancar al vàter. I, en una pregunta a ¿Quién quiere ser millonario?, una concursant va fer servir el comodí de la trucada. Crec que va trucar a casa seva. Tan bon punt el públic del plató va sentir que parlava en català es va posar a escridassar-la.

Per evitar en el futur sorpreses d’aquesta mena, la solució és que, a tots els concursos televisius espanyols, sigui condició sine qua non ser castellanoparlant monolingüe. No és necessari ni tan sols que s’expliciti. Només cal tenir més mà esquerra als càstings, que per això hi són. D’aquesta manera, amb l’alegria que les caracteritza, les televisions espanyoles podran continuar compaginant la boga de la multiculturalitat amb la xenofòbia que practiquen cada dia.

Publicat originàriament a La Vanguardia el 8 de novembre del 2002