David Paloma

Barrabàs o Bar Abba significa ‘fill del pare’. En l’Evangeli segons sant Joan, apareix com un bandoler (Joan 18, 40) i, en els evangelis segons sant Marc (15, 7) i sant Lluc (23, 19), havien empresonat Barrabàs per assassinat durant uns disturbis que hi havia hagut a Jerusalem. Mateu simplement parla de Barrabàs com un «pres famós» (27,16). Les autoritats haurien crucificat Barrabàs, si no fos per un costum que tenia lloc cada any amb motiu de la celebració de la Pasqua i que consistia a indultar un pres sentenciat a mort. Pilat, governador romà a Judea en el moment que a Jesús li va arribar l’hora de la mort, va preguntar a la gent aplegada si preferien que deixés anar Jesús o Barrabàs. El poble va demanar l’alliberament de Barrabàs.

El nom de Barrabàs ha quedat lligat a una acció dolenta, no en va Barrabàs era un malfactor. Algú «és la pell de Barrabàs» quan fa moltes dolenteries o malifetes. Malgrat tot, es diu en un to més o menys simpàtic, aplicant-ho sovint als infants entremaliats. La paraula barrabassada equival a dir ‘disbarat gros’, ‘acció insensata’. S’aplica també als nens i a les nenes, que a vegades fan barrabassades.

David Paloma, Personatges convertits en paraules (Barcelona: Barcanova, 2015), pàg. 57

ℵ

El banyeta ha estat batejat de moltes maneres diferents: diable, dimoni, el maligne, Llucifer, Satanàs, Mefistòfeles… Però la més contundent és la que va prendre el nom del malfactor jueu indultat en lloc de Jesús: Barrabàs. «Ets de la pell de Barrabàs!», renyen els pares al minyó que no creu, i per això fer barrabassades mereix reprovació a qualsevol edat, ja que és sinònim de disbarats o accions insensates. La barrabassada té parentes igual d’expressives, com ara la bertranada (‘bajanada’) o la jeremiada (‘lament exagerat, plany sens fi’), però cap de tan descriptiva: fixeu-vos en la erra i la essa doblades, senyal de fortalesa, enmig d’aquesta exclusivitat d’as, senyal d’insistència i tossuderia. Els termes monovocàlics solen fer fortuna perquè impressionen més el negatiu de la memòria: a la babalà, tiquis-miquis, xup-xup.

Pau Vidal, En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (Barcelona: Empúries, 2005)