Una nit, després de la representació de La sonata dels espectres al Teatre Dramàtic, la meva amfitriona em va portar a a la Biblioteca Reial. Abans tot just vaig tenir temps de menjar-me un entrepà a peu dret, directament a la barra.
   Eren les onze de la nit i la biblioteca estava tancada. Però la senyora Johansson va mostrar un passi al porter i aquest ens va deixar entrar, rondinant. A la mà sostenia un gran manyoc de claus com el guardià que el dia abans ens havia conduït a la presó central per veure Godot. La meva amfitriona em va lliurar a la protecció d’aquest Cèrber i em va dir que em vindria a buscar l’endemà a l’hotel i que em prengués el meu temps per visitar amb atenció la biblioteca, que el porter em demanaria un taxi quan hagués acabat, que el senyor porter estava a la meva disposició… No podia fer altra cosa que acceptar aquesta amable invitació.

Danilo Kiš, L’Enciclopèdia dels morts (Barcelona: Flâneur, 2021), traducció del serbi de Simona Škrabec, pàg. 50

De cop vaig tenir fred perquè em va semblar que feia massa temps que m’estava allà i que el senyor Cèrber (jo li deia així) en qualsevol moment em cridaria que ja n’hi havia prou. Vaig començar a llegir els paràgrafs per sobre, vaig anar estirant el llibre obert fins on em deixava la corda per tal de captar millor la poca llum que hi havia. La pols que s’havia dipositat als lloms i també les teranyines fosques eren una prova fefaent que ningú no havia consultat aquests llibres en molt de temps.

Danilo Kiš, L’Enciclopèdia dels morts, traducció de Simona Škrabec, pàg. 52