Àlex Susanna

Avui (3 de febrer) ha fet dinou anys que va morir l’Eudald Solà i el vam enterrar a l’ermita romànica de Sant Miquel de Cavallera mentre bufava un torb de mil dimonis. Són molts anys i, malgrat tot, en conservo un record molt viu: això prova fins a quin punt tenia una personalitat no sols distintiva i singular sinó abassegadora, sens dubte irrepetible. La barreja de passió, histrionisme, generositat i compromís de què estava fet formaven un còctel de vegades explosiu però sempre memorable. No m’haig doncs d’esforçar gens ni mica per evocar-lo, que és el que ara em disposo a fer. Amb l’Eudald ens vam conèixer quan jo estudiava a la Facultat de Filologia de la Central i ell ja n’era professor de grec modern i, sobretot, traductor i estudiós de Kavafis (el pròleg a la reedició de les traduccions de Carles Riba sempre m’ha semblat un dels seus estudis més reeixits i subtils, amb unes quantes apreciacions sobre mètrica i ritme impagables per a un aprenent de l’ofici com ho era jo). El que ens va acostar definitivament, però, va ser un cicle de l’Aula Carles Riba, que aquell any —final dels setanta— dedicaria les seves sessions a poetes com Marià Manent, Blai Bonet i Joan Vinyoli. Diria que va ser el doctor Antoni Comas qui va posar-nos en contacte i així va ser com professor i alumne es van encarregar plegats de l’escassa logística d’aquells actes que, malgrat tot, emplenaven de gom a gom l’Aula Magna de la Universitat: des de la targeta d’invitació —que recollíem plegats al taller d’un linotipista del barri de Gràcia— fins al sopar de després, normalment al desaparegut bar Mirasol de la plaça Gal·la Placídia, amb aquells autors que hi volguessin anar. Recordo especialment el d’en Joan Vinyoli, en companyia d’Antoni Comas, l’escultor noucentista Rafael Solanic i l’Eudald: després del seu gran èxit, aquell vespre en Vinyoli estava exultant i això prou que es va notar en el consum de vi i l’alegria que va planar durant tot el sopar.

Un cop acabada la carrera de Filologia Catalana, la relació amb l’Eudald i la Mercè Trullén, la seva dona, va anar-se estrenyent i alhora ramificant per diversos viaranys: per una banda, hi havia l’amistat compartida amb en Josep M. Pujol i la Montserrat Planas, que ens va aplegar en innombrables ocasions a casa dels uns i dels altres, sempre acompanyats d’unes quantes ampolles de cava fins a les hores petites. Aquelles trobades estaven saturades de passió i, per tant, de vegades se’n ressentien: saltava una guspira o altra i la relació quedava transitòriament interrompuda. Qui provocava aquests curtcircuits momentanis solia ser el mateix Eudald, presa del seu diguem-ne excés d’entusiasme i compromís pel que feia a certes persones o posicions. Però solien durar poc, perquè si algú necessitava els seus amics era ell: els necessitava per compartir, directament o indirecta, els seus freqüents viatges a Grècia i a Itàlia —qui ha tingut el privilegi d’anar-hi amb ell sap que són del tot extraordinaris, des del primer a l’últim minut, perquè ell s’ocupava de tot, ho tenia tot previst i planificat, fins i tot les  postes de sol!—, i això feia de cada viatge una experiència d’una rara i sostinguda intensitat, i les seves lectures i traduccions; poques coses li agradaven tant com llegir-te en primícia la darrera traducció de Kavafis, Seferis o Elitis que a penes havia enllestit… I els necessitava per celebrar la vida i la pròpia amistat: era feliç, summament feliç, envoltat dels seus amics, els de sempre —que d’ençà de llavors ens reconeixem com a tals—, amb els quals prodigava una generositat inexhaurible i de vegades fins i tot desconcertant pels detalls inesperats amb què sovint l’amania… Tant és així que aquests amics, sota la diligent batuta de la Mercè, hem continuat veient-nos regularment, com per no allunyar-nos del seu esperit i radi d’influència: sabem que ell ens vol junts i gaudint a fons de la vida i la cultura en el sentit més ric i pletòric de la paraula.

Més enllà d’aquest cercle d’incondicionals, recordo també els sopars o trobades en companyia de personalitats com Salvador Espriu, Maria Àngels Anglada, el doctor Joan Bastardas (sempre el vam anomenar així), Josep Maria Subirachs, Marie-France Borot, Montserrat Gudiol, Joan Barbarà, Josep Maria Flotats, Lluís Llach, l’escultor Jassans o Vincenzo Consolo i la seva esposa Caterina, de primer al seu pis del carrer de les Camèlies —al barri del Guinardó— i més endavant al de Via Laietana, quan ell ja era cònsol honorari de Xipre, obert les vint-i-quatre hores per als seus amics i deixebles. Aquests sopars podien produir-se després d’un concert al Palau, una òpera al Liceu o una de les moltes activitats que ell organitzava des de l’Acadèmia de Bones Lletres, de la qual va ser-ne un secretari implicat i eficaç com n’hi ha hagut pocs. Com que ell es delia per convertir els seus diversos cercles d’amistats en vasos comunicants, també hauria d’al·ludir al de les relacions més acadèmiques, que abraçava personalitats neohel·lenistes com Mario Vitti, Renata Lavagnini o Marilisa Mitsou, per esmentar aquelles amb qui recordo haver compartit taula i sobretaula en diverses ocasions. Per si tot això no fos prou, ell de tant en tant em proposava noms de poetes grecs per convidar al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, com ara l’atenès Titos Patríkios o el xipriota Mihalis Pierís: va ser així com el públic barceloní del Palau de la Música els va conèixer traduïts per l’Eudald, i va ser de la seva mà que ells van conèixer la capital del nostre país… Les passejades pels carrerons i monuments del barri Gòtic es convertien en apassionants viatges no sols per l’espai sinó també en el temps: com a bon «deixeble» que era del doctor Rubió, es delia per mostrar les connexions entre el món grec, bizantí i català, per fer emergir el nostre substrat més preuat, el que probablement més ens singularitza. Només em saben greu els intents infructuosos per dur a Barcelona Iannis Ritsos: encara guardo un parell de cartes en què declinava la invitació per motius de salut.

Els últims anys de l’Eudald van ser segurament els més intensos i fructífers per diversos motius: per la sobtada consciència de la fragilitat de la pròpia vida, i per la consegüent necessitat d’esprémer-la tant com fos possible. En l’àmbit literari i acadèmic, va dedicar-los a acomplir dos dels seus màxims projectes, llargament covats: per una banda, la traducció i edició dels poemes inacabats de Kavafis, Una simfonia inacabada (dit sigui de passada: no hi ha cap altra llengua que disposi d’una edició tan acurada en l’exegesi i glossa d’aquests poemes com la catalana), i per l’altra la traducció de l’obra mestra del seu admirat Vincenzo Consolo, Il sorriso dell’ignoto marinaio, igualment prodigiosa en la seva versió catalana. En tots dos casos es tractava de projectes començats feia força temps però l’envergadura i extrema complexitat dels quals n’havia anat ajornant un cop i un altre el punt final. Quan l’Eudald va entreveure que la vida se li escurçava de manera irremeiable, no va dubtar-ho ni un moment, que l’un i l’altre s’havien d’acabar i que calia fer-ho amb el nivell d’exigència a què ens tenia acostumats, com així va ser: un magnífic colofó a tota una vida fondament compromesa amb la Cultura en majúscules i sobretot amb ella mateixa.

Àlex Susanna, El món en suspens (Barcelona: Proa, 2022)