Definició
Mullar (alguna cosa) de manera que el líquid la penetri, que absorbeixi la major quantitat possible de líquid.
Amarar una esponja. Plovia molt i vam arribar amarats. Les plogudes persistents havien amarat els camps.
També: amerar
Etimologia
La forma antiga amerar fa pensar que potser ve d’un llatí emerare, ‘fer impur el vi afegint-hi aigua’, derivat de merus, ‘pur’.
Usos
Ara vénen els jorns
Vicent Andrés Estellés, «Balada de Veroni» V, dins Donzell amarg (1956), reproduït a Les homilies d’Organyà. Obra completa 6 (València: Tres i Quatre, 1981), pàg. 101
de la tardor,
pregon
delit que amara, lent,
la nit dels ossos.Dalmau s’adonà, llavors, que estava amerat de suor, la qual li venia de les corregudes i de les fortes emocions passades. Temptà una cantimplora i va notar que no li pesava gens; no li quedava goteta d’aigua. I en l’altra? En l’altra, a males penes un escorrim, que es va engolir amb delícia. On les tornaria a omplir?
Enric Valor, «L’amor de les tres taronges», dins Rondalles valencianes 6 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)
Tema de la setmana
Mots humits
Curiós que en el poema que citeu de Vicent Andrés Estellés apareguin dos dels diacrítics que trobem més a faltar: “Ara vénen els jorns / de la tardor” (vénen, no els venen) i “…la nit dels ossos” (i no dels óssos). Com deia Narcís Garolera en una piulada, “Vénen óssos (a muntanya). Venen ossos (a la carnisseria)”.
També “amerar”? “Amerar” no sols és la forma antiga, sinó la forma encara usual al País Valencià i, evidentment, la més genuïna. “Amarar” és el que fan els hidroavions.