Definició
Cristià ordenat que té la missió d’ajudar el bisbe i el prevere en les funcions litúrgiques, magisterials i benèfiques.
Etimologia
Del llatí tardà diacŏnus (del grec diákonos [διάκονος] ‘servidor’), que donà l’antic diaque (pl. diàquens); del plural en -es es feu el singular diaca, com poeta, papa.
Usos
Diumenge, 2 d’octubre de 2016. Girona. Ordenació de M.C. com a diaca. Fastuosa cerimònia, amb una tria musical sòlida, congruent. Molts amics a la catedral. Ambient d’alegria i alhora de recolliment, que em costaria adjectivar. En acabar, M. ens diu a la meva dona i a mi: «Ara ja soc cèlibe!». Somriu com un nen. El veig molt feliç, i això també em fa molt feliç a mi. En sortir, les besllums nocturnes del nucli antic de Girona, groguenques i un punt espectrals.
Ferran Sáez Mateu, La vida aèria. Un dietari (Barcelona: Pòrtic, 2019), pàg. 165Vaig fer quatre o cinc passes vacil·lants dins la basílica, i vaig perdre els sentits, gràcies que anava amb el cap descobert, i que em van sostenir els cardenals diaques que portaven les puntes de la capa, que altrament allà mateix hauria caigut el nou papa estès tan llarg com era, hauria rodolat la triple corona per terra, i això sí que hauria estat un mal averany, motiu de gran alegria per als barons que s’havien quedat fora i per a més d’un cardenal que era dins, em van tirar aigua a la cara, el desmai durà només un instant, i continuà la processó cap a l’altar major on m’esperava el tron de bisbe de Roma.
Joan F. Mira, Borja Papa (Barcelona: Proa, 2018 [1996])
Tema de la setmana
Clergues