Intel·ligent i deliciós

Vicent Sanchis

Aquesta tarda Joan-Lluís Lluís presenta el llibre A cremallengua a la seu nacional d’Òmnium, a Barcelona. L’autor ja havia despuntat per una novel·la gloriosa, El dia de l’ós, i per un assaget coent, Converses amb el meu gos sobre França i els francesos. Joan Lluís-Lluís és un bon i rar escriptor. Bo perquè així ho han volgut Déunostresenyor i ell mateix. Rar perquè va nàixer a Perpinyà, una punta del nostre país que de fa dècades no sol fer brotar gaires alegries com aquesta. A cremallengua és un recull de petites perles sobre la llengua. Sobre les llengües. Amb prospeccions palpitants que evidencien l’alta erudició del seu autor i la seva profunda sensibilitat. Heus-ne ací una mostra, d’aquesta sensibilitat: «Pel que fa al català rossellonès, ploraria la seva mort amb llàgrimes més dolces si sabés que la Catalunya veïna ha adquirit la dimensió política suficient per portar fins a nosaltres la força i l’atractiu del seu català. Sí, ploririï, mes seria pas tan dur.» I no es pot dir res més. I no s’ha de dir res més.

El Punt Avui, 14.12.2011 

ℵ

Comoditat, inèrcia, ‘educació’…

Vicent Sanchis

Es referia ahir aquesta columna al llibre de Joan-Lluís Lluís A cremallengua. Inclou el text una perla fina dedicada a la integració de la nova immigració. Els catalans, en general, i els de les grans ciutats, en particular, solen dirigir-se en castellà a una persona desconeguda. I ho fan encara més si presenta trets racials que els semblen estrangers. Un negre, un pakistanès, un asiàtic, tenen tots els números del bombo per viure en un monolingüisme imperfecte. Per comoditat, per inèrcia, per educació –mal entesa–, les primeres converses sempre es fan en castellà, ni que tampoc l’entenguin. Després, si la relació es manté, hi ha allò de: «És que ens vam conèixer en castellà…» I tant! Afirma Lluís: «No parlar català a un immigrant és el pitjor favor que se li pugui fer. I, de retop, el pitjor favor que es pugui fer al concepte d’integració a la catalana i, en definitiva, a Catalunya mateix.» Aquesta actitud marca la ratlla entre «els que poden ser funcionaris i els que no». És a dir, la de la segregació i el gueto.

El Punt Avui, 15.12.2011