Al davant de la casa hi havia una esplanada on estovàvem la roba blanca ensabonada al sol. Hi posàvem també una palangana de metall per enganyar els cargols. L’omplíem amb dos dits d’aigua i cobríem les vores de sal. I aleshores els cargols treien les banyes i lliscaven per la paret de la palangana mirant d’eixir. La sal els ho impedia i mos ajocàvem per vore’ls sedosos i atarantats amb tot el cos fora de la closca. Després d’unes quantes rentades per treure’ls la brutícia, mos els menjaríem cuinats amb un sofregit caldós i picant de tomata, daus de pernil i bajoquetes fines.
- Pepa Aguar, Tot el que em queda de tu (Barcelona: Edicions 62, 2021), pàg. 94-95
Comentaris recents
amarar
També "amerar"? "Amerar" no sols és la forma ant...
vilatge
A la plana del Rosselló, el CHENOPODIUM album és...
aiguatge
Nosaltres diem REIXIU, però no sé si ens referim...
amarar
Curiós que en el poema que citeu de Vicent André...
moll -a
I encara m'he deixat la "molla" del pa, que a Pala...