Què faràs, tu, Déu, quan jo mori?
Sóc el teu càntir (quan em trenqui?).
Sóc ta beguda (si em malmeto?).
Ta vestidura sóc i el teu mester,
perdràs el teu sentit quan jo deixi de ser.

Després de mi no tindràs casa
on et saludin mots íntims i càlids.
I caurà dels teus peus plens de fatiga
la vellutada pantofla que jo sóc.

Et fugirà el teu gran mantell.
El teu esguard, que jo amb la meva galta
calenta acullo com amb un coixí,
vindrà i em buscarà temps i més temps—
i a la posta de sol en el faldar
d’estranyes pedres anirà ajaient-se.

Què faràs tu, Déu? Jo tinc por.

Rainer Maria Rilke, El llibre d’hores (1899), versió de Joan Vinyoli

Sobre un banc, vora el gran finestral que a aquelles hores era orfe d’horitzons, descansava una gran panera amb fruita. La jove s’hi va acostar i en va prendre uns préssecs primerencs que destil·laven una aroma agradable. Els va amoixar amb cura i el seu tacte vellutat i lleugerament flonjo la va satisfer per uns moments.

Coia Valls, La cuinera (Barcelona: Edicions B, 2014)