Des del balcó veia passar les orenetes, i escoltava els seus xisclets, i a vegades veia caure la tarda amb una estranya tristesa, i no pensava res concret però sentia com si el temps anés passant d’una manera fatal i buida, i jo em trobés dins i fora del temps. Era com si jo intuís que hi havia un interrogant i no el sabés encara descobrir. M’encantava amb el pas dels núvols, i el bellugueig de les fulles dels plàtans que arribaven gairebé al balcó.

Josep M. Espinàs, El nen de la plaça Ballot (Barcelona: La Campana, 1988), pàg. 79

Un dolor intens i una frisança insuportable l’ajudaren a sortir del seu esvaniment. Tenia una munió d’insectes damunt la ferida i amb la mà lliure intentà apartar-los; restava, però, retingut per la sang coagulada, en un eixam de fines antenes, d’ales transparents, el bellugueig d’innombrables potes furgant amb una cega persistència. En passar novament la mà per damunt de la seva carn oberta s’adonà que tenia la cama paralitzada. Provà de bellugar-la i cap moviment no obeí la seva voluntat.

Pere Calders, «Primera part d’Andrade Maciel», dins Gent de l’alta vall (1957)