Avui puc amorosir l’aigua de l’aixeta amb una mica de whisky.

Del Quadern de Barcelona (7) (2005) (Barcelona: Llengua Nacional, 2012)

ℵ

El fet és que Escalfalou, que tenia unes maneres de pinxo de barriada, quan santa Cunegunda li va passar pel costat, com si li fes un compliment per la seva bellesa, li va fer l’ullet, gest acompanyat d’una rialla grollera, vulgar i de mal gust. Desgraciadament, com que li va fer l’ullet amb l’ull dret, que era l’únic amb què hi veia, no va saber veure un desnivell sobtat que hi havia al carrer, es va entrebancar i va anar a parar a terra, tan llarg com era. Una bona patacada, que va rebre! Santa Cunegunda, que no estava acostumada a rebre compliments d’aquella mena i, doncs, s’havia sentit una mica ofesa pel que ella considerava una impertinència i una falta de respecte, no es va saber estar de dir-li:

—Massa poc!

Tot seguit, però, es va penedir de la seva severitat, que es podia interpretar que li era dictada pel ressentiment, cosa que no li esqueia, i va amorosir la duresa de la seva frase amb un somriure dolcíssim, que va tenir la virtut de consolar el pobre Escalfalou del mal d’aquella patacada. Afortunadament no va tenir conseqüències greus: tot plegat, una bona torçada del turmell, però sense cap os trencat, gràcies a Déu.

«L’ull de vidre», dins Contes de dimonis de tot el món (Barcelona: Lumen, 2007)

ℵ

Una vegada hi havia un inspector d’hisenda severíssim, d’un rigor extrem, el terror dels contribuents, que es va casar amb una bruixa. N’hi havia que deien que es tractava, simplement, d’una dona una mica bruixa, com ho diuen de l’Anna Balbina, o de la Josefina, però d’altres afirmaven que no, que era una bruixa de debò, pels quatre costats. Devia ser així. El cas és que tothom va suposar que si el seu marit ja era un inspector implacable, d’una duresa i una severitat excepcionals, amb aquell casament esdevindria una autèntica bèstia carnissera, una hiena d’antologia. I va resultar que no, va resultar més aviat al contrari. A partir de les esposalles, l’inspector es va anar amorosint, gradualment i sensiblement, fins i tot tenia, ara i adés, alguna actuació netament benigna. La cosa pot semblar inexplicable però els fets són els fets. I s’han d’admetre bonament encara que no hi sapiguem trobar una explicació lògica.

El contrapunt dels decasíl·labs (Barcelona: Llengua Nacional, 2013)

ℵ

L’adverbi, a vegades, fa alguna cosa més, que modificar el verb: l’amoroseix, fa la frase més plausible, més natural, menys artificiosa.

El cercapous transversal (Barcelona: Llengua Nacional, 2017)