Quan anàvem al Fornet mon avi i jo, les dones que cosien o xarraven assegudes als cantons cercant la frescoreta, segons que nosaltres avançàvem pel carrer, s’alçaven de les seues cadires per tal de saludar-nos. I era com si nosaltres fórem dos reis passejant; però ell parlava amb totes les dones i les coneixia de sempre i s’interessava pels seus assumptes, i això em sembla que els reis no ho fan. I era de veure aquell gran senyor, com s’oblidava aleshores de l’orgull i es tornava senzill com el poble menut.

Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya (València: Tres i Quatre, 1976), pàg. 66

Però quan els catalans perdérem la guerra i el Borbó va entrar a la ciutat, els barcelonins van demanar de restaurar l’Honorata. I saps què va fer el mal rei? Va dir que tenia el dret de campana i que la podia fondre per fer canons perquè era una campana enemiga, i la va fer baixar de la torre i la va condemnar a mort. I així ho va executar, amb tot el poble menut plorant per la seva campana, que no hi ha hagut poble en el món que estimés més la seva campana com el poble de Barcelona. I aquell mal rei, a l’infern sia, amb el coure de l’Honorata va fer canons que va posar a la Ciutadella, apuntant a la ciutat, per si els catalans tornàvem a les armes.

Pilar Rahola, Mariona (Barcelona: RBA La Magrana, 2014)