I després no ens estranyarem ja que l’adjectiu moix hagi pres modernament altres diverses connotacions dins la tònica general de la cosa mansoia, flonja, ensopida i sovint manyaga (mentre no ens refiem gaire). És un mot vivaç, més que enlloc, en el Nordest, des de Barcelona i enllà de Girona cap a Rosselló, on Saisset ens el mostra tan sovint (fent-lo rimar amb u, so de la ó tancada, en ross.), amb tots els seus matisos […]: «L’animal gros, vegent cada un venir moix, / com cotó fluix» […] «a penes mitja horada / s’és passada, / que torna a sê aquí, tot moix, tot apurat: / sembla que l’han bastonejat» (Catalanades del Rosselló).

És el que en termes menys afectius ha acabat per ser el matís més usual en la nostra conversa, on s’acost a les idees d’‘ensopit’, ‘mancat d’escalf’, ‘taciturn de tan seriós’: «avui fa un dia tot moix» (no veurem el sol, no ens escalfarà, però tampoc no fa vent ni acaba de ploure); «pobre noi, amb la carbassa s’ha quedat tot moix»; o ‘seriós i sever, sense alegria’: «els Reis – – – a les seves amigues duien joguines bones, a la Maria li deixaven al balcó llibretes i labors i coses útils – – – si alguna amiga burleta se li volia riure dels seus moixos presents, li pegava una estirada de cabells», Coromines (Les llàgrimes de Sant Llorenç).

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. V, entrada moix