Encara que tots sabem que «peninsular» és l’expressió usual, no és gens ni mica útil ni propícia a la defensa de la nostra llengua. Fa cinquanta anys hi va haver una tímida provatura, de Max Cahner i els qui feien la Gran Enciclopèdia Catalana, de dir les coses d’una altra manera.

L’oposat a «insular» és, pertot, «continental». Així s’esdevé en italià, i els sards o sicilians que van a Nàpols, Roma o Milà sempre diuen «vado in continente» (i això que Itàlia és evidentment una península, i que l’estat italià la comprèn, de fet, quasi tota).

En el cas de l’estat espanyol, origen d’aquest ús del terme «peninsular», s’ha de remarcar que no és cap península. Hi ha un gran estat el territori continental del qual cal per conformar-ne una, que és Portugal. No fa falta dir que la Catalunya no insular, evidentment, no té cap forma ni manera de península ni n’és cap en si mateixa, si descomptem la del Cap de Creus i la dels Alfacs… El terme «peninsular» es va promoure fa cent cinquanta anys a les nostres illes, doncs, a fi de fer que llurs habitants haguessin de pensar en un espai diferent del que afecta la llengua catalana.

La varietat septentrional del català, prou relacionada amb les variants illenques, a més, no és pas dins d’aquesta península a què es refereix el terme «peninsular». I no s’hi val a dir que dient «peninsular» diem el català que no es parla a l’estat francès, perquè això és ridícul i és fer de la necessitat virtut. El català septentrional arriba, amb mescladís de maneres, fins a Cadaqués (els dialectes catalans, recordem-ho, es divideixen segons la desinència de la primera persona de present d’indicatiu de la primera conjugació).

Altrament, al Rosselló també diuen «ca» i «cus». No hi he sentit mai «cussa» (el que he sentit és «femella de ca»).

«Cus» no és pas «d’origen expressiu». S’ha de mirar els orígens i les interrelacions de tota aquesta família de mots: quisso, cussa, gussa, gos, ca. «Gos», per mi, deriva de «ca» pel femení (ca > cussa > cus > gus > gos). Encara que, a Eivissa, per exemple, el femení de «ca» és «cana», el femení normal, idiomàtic, de «ca» és «cussa»: un femení en -ssa (amb la vocal tònica mudada per no fer «cassa», que donaria lloc a confusions), del temps en què la gent coneixia de primera mà la possibilitat de fer un femení amb aquest recurs de flexió en -ssa, fa mil anys o més. Així que l’etimologia de «gos» és «ca», i «ca» pot tenir un origen semític o mediterrani.

El meu suggeriment, doncs, és que, oposat a «català insular», es faci servir sistemàticament «català continental».

Ariel Serra