Definició
Persona inclinada a cercar motius de discussió, de disputa; baralladís.
Segons què val més que no ho diguis al teu germà, mira que és un cerca-raons!
Tenim més paraules que volen dir si fa no fa la mateixa cosa: cercabregues, cerca-renous, cercafresses, cerca-renyines. I busca-raons, és clar (vegeu més avall).
Etimologia
De cercar (del llatí tardà circare, ‘fer una volta, recórrer un lloc’) i raó (del llatí ratio, -onis, ‘càlcul; raonament, raó’).
Usos
Així doncs, els poc menys de cinc milions de noruecs poden fer gala d’entendre tant el danès com el suec (mentre que suecs i danesos no poden entendre la llengua de l’altre) i tenen, a més, un sistema d’aprenentatge de llengües que fa que parlin gairebé tots l’anglès, i a vegades l’alemany. Poliglots però cerca-raons en debats interns, els noruecs són més sorprenents del que els tòpics poden fer pensar. Fins al punt que els intents d’unificar les dues formes de noruec en una de sola, el samnorsk («noruec comú») han anat fracassant, tot i que les enquestes d’opinió diuen que una majoria de noruecs hi estarien a favor.
Joan-Lluís Lluís, «Els noruecs malcarats», dins A cremallengua (Barcelona: Viena, 2011), pàg. 88Atenció, pregunta: quina diferència hi ha entre un busca-raons i un cerca-raons? Doncs la mateixa que hi ha entre buscar i cercar: el primer és un castellanisme d’entrada tardana a la llengua (un «sobrevingut», en paraules d’en Coromines) mentre que el segon és el verb històric, per això la majoria de diccionaris remeten busca-raons a cerca-raons, que és la forma preeminent a les Illes (on tot se cerca i l’única cosa que es busca és la caça per part dels cans). De fet l’origen del verb buscar, més enllà del fet que fou l’espanyol qui l’introduí a les altres llengües llatines, és obscur. En napolità, per exemple, «Què busques/cerques?» es diu amb trobar, «Che vaje tro(v)anno?», i en canvi «Aje abbuscato» significa «Te l’has guanyada», «Te l’has buscada».
Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 41
Tema de la setmana
Mots amb guions
M’ha sorprès llegir que busca-raons és un castellanisme. Ja procuraré dir cerca-raons. Però busca-raons deu ser molt antic. Conec alguna persona el cognom de la qual és Buscarons, que jo m’imagino que és una deformació del busca-raons. La meva mare m’ho deia quan era petit: ets un busca-raons, no et barallis amb el teu germà petit. També em deia buscafresses.
Hola, Josep. Que sigui d’origen castellà no vol dir que no es pugui dir: és al diccionari, igual que milers d’altres mots que també hem comprat a fora. Per tant, jo t’aconsellaria que no t’esforcis a deixar de dir una cosa que és ben natural per a la majoria de parlants (jo mateix, per posar un exemple proper).
Quan al cognom Buscarons, potser no ve del verb ‘buscar’ sinó del substantiu ‘busca’ (tal vegada d’un diminutiu ‘buscaró’), que segurament ve de la llengua fràncica.
He pensat en tu, Pau, justament, quan llegia el comentari d’en Josep. Josep, lectura recomanada: Corregir mata, de Pau Vidal. Una proposta per desencarcarar la llengua!