Definició
Sense subterfugis, amb tota claredat, sense embuts.
Si no ho vols fer, digues-li que no, clar i català.
(S’usa normalment amb els verbs contestar, dir, parlar, respondre, etc.)
També: clar i net, clar i ras, clar i llampant, a la clara…
Usos
Hem de parlar clar i català, potser sí. Però ¿com trametre els matisos en una llengua tan tangible i contundent, amb tan pocs clarobscurs i transicions delicades; tan entera i sincera, tan feta per anar al gra i peti qui peti? Ai, qui pogués parlar ambigu i en català!
Xavier Rubert de Ventós, Manies i afrodismes (Barcelona: Edicions 62, 1993), pàg. 32Tu encara estàs en potència
Carta de Joan Sales a Ramon Folch i Camarasa, 31.12.1967, reproduïda a Continuar el combat. L’aventura de Club Editor (1955-2011) (Barcelona: Club Editor, 2011), pàg. 58
a l’edat de la innocència,
però jo, com que ja en tinc
de complerts cinquanta-cinc,
i n’he vist, passant-les dures,
de verdes i de madures,
t’ho diré clar i català:
les guerres s’han de guanyar
perquè qui es dedica a perde
se’n va de cap a la merda.
Tema de la setmana
La setmana passada vèiem què eren els rodolins i aquesta els trobarem en locucions que rimen, com ara anys i panys, justa la fusta o sol com un mussol.
Tinc entès que la versió antiga podria ser “pla i català”. A l’edat mitjana parlar pla es deia en oposició al llatí, sinònim de parlar vulgar o parlar col·loquial. La llengua referent era el llatí i la resta era parlar pla, vulgar o col·loquial. Per tant, “parlar pla i català” remarcaria no només parlar una llengua vulgar, sinó concretament la catalana.
En valencià es diu “clar i valencià”?
«Clar i valencià» no existeix com a locució. Però a l’edició del País Valencià d’El Punt, que va aparèixer setmanalment en paper entre el 1998 i el 2009, el lingüista Eugeni S. Reig hi escrivia una columna de llengua anomenada «Clar i en valencià».