Quan volem representar-nos el nostre pare en aquell final d’octubre de 1971, la imatge que més ens convenç és la d’un saltimbanqui de circ. Un d’aquells acròbates que juguen a mantenir una colla de plats giravoltant a la punta d’una vara flexible. La seva virtut principal és l’equilibri: saben aguantar una vara al palmell de cada mà, una al front i una altra de recolzada al mentó. Amb una parsimònia que exaspera els espectadors, les mantenen dretes mentre els plats donen voltes, cada cop més a poc a poc, i a l’últim instant, quan sembla que la trencadissa serà inevitable, les fan fimbrar de nou, alternativament, i el moviment torna a començar.

Jordi Puntí, Maletes perdudes (Barcelona: Empúries, 2010), pàg. 221

O sigui que he publicat molts llibres i milers d’articles sense haver aconseguit fer una «obra», i qui sap si això també té algun mèrit, o simplement és un fracàs. Perquè passes a ser aquesta cosa horrible que és un «polifacètic». Un polifacètic és una mena de saltimbanqui, paraula bonica, per cert, sonora i divertida, naturalment d’origen italià. I saltant d’una banda a una altra, d’una novel·la a un llibre de viatges, d’un llibre sobre la teva filla a un recull de reflexions sobre el pas del temps, és molt difícil fer una «obra» que mereixi respecte.

Josep M. Espinàs, El meu ofici (Barcelona: La Campana, 2008), pàg. 156