Eugeni S. Reig

El mot ensé potser és conseqüència de l’aglutinació i adverbialització de la locució en ser, amb pèrdua del so de la r final, però açò no és segur. És molt probable que tinga un altre origen que encara no ha estat aclarit pels lingüistes.

La locució adverbial ensé que encara és bastant usada pels valencians, malgrat que cada vegada es sent menys, ja que habitualment és substituïda pel castellanisme en seguida que. A la Marina encara es pot sentir, en boca d’algunes persones d’edat, la variant formal ensí que.

1. 1) Ensé que vingues, me n’aniré.
2. 2) És molt bon xiquet durant tot el dia però, ensé que entra sa mare, es rebolica i ja no hi ha manera d’aclarir-se amb ell.
3. 3) Ensé que apleguen les cosinetes de València, traurem els pastissets de moniato, les coques i l’arnadí.

  
El lingüista Jordi Colomina en el seu llibre El valencià de la Marina Baixa (pàgines 71 a 74) fa un estudi molt interessant d’aquesta locució. Molts escriuen en se que perquè consideren que en realitat és en ser que, però que no es pronuncia la r. De fet, alguns escriuen en ser que. ¿Quina de les tres grafies és la millor? La cosa no és gens clara.

• Eugeni S. Reig, El valencià de sempre (Alzira: Bromera, 2015), entrada ensé que