Jo podria estar sonat, i ara mateix agafar un no sé què i assassinar-la, però no, escolto els seus roncs suaus i penso en la confiança. És clar que l’Eva i jo ens coneixem de fa anys, de quan érem petits, però en feia mil cinc-cents que no sabíem res l’un de l’altre. De fet, potser és ella qui espera que m’adormi en un marc de confiança postsexual per agafar un ganivet de sota el matalàs i esbudellar-me amb la perícia adquirida de quan era carnissera. De fet, aquests roncs són massa suaus, massa segurs, massa ben fets.

Janot Vila, «Pensaments», Premi Núvol 2014 de contes, Paper de vidre, 10 de setembre del 2014

—Els meus clients són tots uns bavosos. ¿Per què tots em toquen a mi? —proclamava sempre amb una complaent i còmica desesperació. I ells se la miraven mentre teclejava números de deenaí, mentre guillotinava per la meitat llibretes gastades (ho feia amb la força i la contundència d’una peixatera que esbudella tonyina) i se la miraven quan s’aixecava per anar als arxivadors a buscar dòlars per les parelles que marxaven de vacances.

Empar Moliner, No hi ha terceres persones (Barcelona: Quaderns Crema, 2010)