XIFRA, de l’àrab sifr ‘buit’, ‘zero’: en les llengües romàniques es va aplicar primer al zero i després a les altres xifres; sembla que a tot Europa aquest mot va entrar des de la nostra Península, i és probable que la forma fr. chiffre i la it. cifra siguin manllevades del català. 1.ª doc.: Llull, c. 1275. […]

Sifr pròpiament significa ‘buidor, vacuïtat, el buit’, i ja apareix com a nombre del zero en els matemàtics musulmans: d’aquí justament la forma simbòlica de la xifra 0, un cercle buit del mig (encara símbol del zero en la numeració d’Europa, i conservat igual en l’escriptura aràbiga). També a Europa va entrar sifr amb el sentit de ‘zero’, que conserva fins avui en portuguès i en angl. cipher, i es documenta encara en francès en el s. XVII i a Itàlia en el XVIII.

El pas a l’accepció genèrica ‘algorisme, número, xifra’ s’explica per tal com el zero fou la gran invenció de la matemàtica musulmana (res d’això no hi havia en nombres romans), i restà la base de tot. […]

Sembla aclarit que els àrabs ja havien calcat llur expressió de l’Índia. Sifr ‘zero’ sembla ser un calc semàntic del sànscrit: allí la idea apareix ja concretada lingüísticament en sànscrit clàssic, cap al començ de l’era cristiana. […]

L’arabisme entrà a Europa, alhora, per una altra via, Itàlia: allà el matemàtic Leonardo da Pisa escrivint en llatí el disfressà en la forma grecollatina zephirum. S’explica fonèticament pel so molt obert que tenia la i aràbiga darrere l’emfàtica s: en la pronúncia vulgar de l’àrab, sonava gairebé séfer. En italià zèfero es degué sincopar en zèro […]

La curiosa variant mallorquina atzero o etzero deu ser deguda a l’aglutinació de l’article mall. es zero pronunciat tot junt […] [amb] usos figurats com «essêr un atzero» ‘ser un inútil’ ‘un noi petit’, ‘una persona migrada’ […] «i ja només s’aplica a les persones que són molt poca cosa, que no són res ni representen res, ni valen les palles d’allà on jeuen» (AMAlcover BDLC VIII, 235). «Aquest etzero… —digué, referint-se al mosset— quina mania té de dir-nos prínceps! Fins que li doni dues bescollades…», Ll. Villalonga (Bearn VII).

• Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. IX, pàg. 543, entrada xifra