Definició
Barcelona, usat irònicament o de vegades despectivament (els barcelonins són anomenats «els de can Fanga» o «fanguers»).
Vigileu els horts, que han arribat els de can Fanga!
Dissabte hem de baixar a can Fanga, que torna a haver-hi una manifestació.
Usos
Quan va aconseguir entrar al diari, amb catorze pagues i despatx propi, ja va deixar de pensar a canviar de carrera. Només era a la secció comercial, d’acord, però ja era a dins, i potser amb el temps… Un dia, fins i tot li van encarregar un articlet sobre una fira típica de la comarca, i al poble va ser molt celebrat: Això ens cal, periodistes d’aquí, que ensenyin que el món no s’acaba a Can Fanga. Els seus pares mai no van trobar l’ocasió de desfer el malentès.
Marta Rojals, L’altra (Barcelona: RBA La Magrana, 2014)El nouvingut va deixar el duro damunt del taulell i mentre burxava al rebregat paquet de Celtes, va mirar distretament cap a la clientela i es va fixar en la parella de hippies de can Fanga sense poder imaginar què passaria al cap de vint anys repicats. Es va prendre el cafè d’un glop, va fer petar la llengua, encengué el cigarret i va fer un senyal d’adéu a l’amo Rendé.
Jaume Cabré, Les veus del Pamano (Barcelona: Proa, 2005)
Tema de la setmana
Expressions amb ‘can’
Crec que l’origen de la denominació “can Fanga” que doneu i se sol donar és errònia, ja que no rau en el fangar ni en res relacionat amb el fang, sinó en el nom que, almenys a les contrades gironines, té una de les eines més humils i primitives que es feia servir a pagès abans de les motoaixades, la “fanga”, eina que, juntament amb el tràmec i el tirassol (aixades manuals), era la més bàsica i pròpia dels pagesos pobres, hortolans, artigaires, bosquetans etc. Consisteix en una mena de forca de tres pues, que es clava a terra i fa d’alçaprem per remoure-la. L’aplicació del nom a Barcelona i la seva gent obeïria al fet que, a pagès, la gent de ciutat és o era considerada amb un cert sentiment, benèvol en tot cas, de compadiment o commiseració, associat o semblant al que desperten les persones més humils, característica que les assimilaria a la humil fanga. “Can Fanga” seria, doncs, una expressió pròxima a les de “can Misèries”, “can Penja i Despenja”, “can Seixanta”, també d’ús corrent a les terres gironines per referir-se a indrets i gents problemàtics. Repeteixo, però, sempre sense cap mala intenció i només amb un bri de mofa lleu i humorística.
A mi m’ha fet sempre molta gràcia aquesta conyeta i manifestació oberta d’ignorància que ha fet sempre el “hinterland” (el rerepaís), de les capitals i de la seva gent, perquè de fet han estat ells qui les han fetes, els cabalers concretament.