Vicent Andrés Estellés
El meu pare era molt seriós, i per tant se’m fa costa amunt de pensar que em tragués de casa a plec de braç. Però sí que em va traure al carrer a passejar. I així em vaig començar de familiaritzar amb els voltants del meu poble, cosa que li agraesc moltíssim.
Arribava a casa amb el saquet de pa al muscle. I mentre es canviava la brusa deia a la meua mare:
—Canvia el xiquet, avia’l, que avui ens n’anem a tal lloc.
La meua mare em bolcava, em posava bolquers nets, i, més lluent que una patena, el pare m’agafava en braços o se’m carregava al muscle, com fos, i em treia, sempre seriós, sempre tan bo, a passejar per l’horta o per la més que modesta muntanya que hi ha al meu poble. Ens n’anàvem, pare i fill, i al costat de qualsevol font sèiem a terra, i el pare conversava amb el fill com amb una persona gran. I el fill, com sabia o podia, intentava també de parlar a son pare —encara que jo no vaig tenir, segons que em conten, dificultats massa llargues, en el temps, per a parlar.
Vicent Andrés Estellés, La parra boja. Memòries, 2,
dins Animal de records (memòries) (Alzira: Bromera, 2013), pàg. 142

Comentaris recents
manyà -ana
Tens raó, potser hauríem d'haver reproduït la d...
manyà -ana
Si 'manyà' és només qui fabrica panys, com es d...
a la traça
Crec que la ç és l'única lletra que no a...
aire, que vol dir vent!
Quina il.lusió veure aquesta expressió! la meva ...
esmoixinat -ada
A casa els avis a Montcada era "ca l'esmoixinat" p...