Definició
1 Toc de campanes per assenyalar alarma i mobilitzar el poble per defensar-se o per encalçar malfactors o per afrontar problemes greus; conjunt de persones mobilitzades per aquest toc d’alarma.
2 A partir del segle XVI i fins al 1716, cos de gent armada mobilitzat pel virrei i organitzat per vegueries per perseguir els criminals o defensar-se de l’enemic.
Van cridar el sometent per combatre els bandolers.
Etimologia
[S. XIV]; aglutinat com un sol mot i amb valor adverbial ‘toc de campanes per convocar ciutadans armats a fi de perseguir malfactors o enemics’ [1391], ‘aquests ciutadans o el cos que formen’ [S. XV]; es formà a base de locucions com eixiren so metent ‘van sortir al toc de les campanes (que cridaven aqueixos ciutadans)’, i en l’origen es troba metre so en totes les formes personals del verb (Joan Coromines, Diccionari etimològic manual de la llengua catalana).
Usos
Davant la inoperància de l’exèrcit espanyol, van ser els sometents locals els que van prendre la iniciativa en tot un seguit d’accions puntuals que frenaven l’acció dels francesos. El govern i els virreis s’havien negat sempre a la proposta de les institucions de proclamar un sometent general, temorosos de la mobilització popular, però el que ara es produïa era la suma d’un munt de mobilitzacions locals espontànies.
Josep Fontana, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Vic: Eumo, 2014)Davant l’anunci d’una nova pujada del pa, una multitud descontenta assaltà una nit de 1798 el pastim i les cases dels concessionaris del pa. L’endemà, un grup va penetrar a la catedral i tocà a sometent. L’anomenat rebombori del pa va aconseguir els seus objectius, però la repressió fou molt dura; entre execucions i altres mesures, els batalls de les campanes de la catedral van ser enretirats.
Alfred Bosch i Josep Melero, Ruta de les llibertats: passejades per la Barcelona èpica (Ajuntament de Barcelona, 2007)
Tema de la setmana
Etimologies curioses tretes del Diccionari etimològic manual de la llengua catalana, de Joan Coromines (Fundació Pere Coromines i Ara Llibres, 2016)
Anècdota:
A Terrassa hi ha el carrer del sometent Castella. Era el meu besavi.
En l’accepció 2, afirmeu que va durar del segle XVI fins 1716. Sens dubte això deu ser veritat, però a mi, de petit, em van ensenyar que el timbaler del Bruc va convocar el sometent del pobles de la zona del Bruc per oposar-se a les tropes napoleòniques.
Però molt més recentment, al llarg de la dictadura de Franco, el sometent a les zones rurals de Catalunya estava organitzat sota les ordres de la Guàrdia Civil. Us ho puc testimoniar de primera mà: el meu pare ho era. Tenia un “mauser” a casa i feien, periòdicament, exercicis dirigits per la Guàrdia Civil. I més encara: Francesc Sabater Llopart, “el Quico”, un dels darreres maquis anarcosindicalistes, va ser abatut als carrers de Sant Celoni per un membre del sometent local, mobilitzat per l’entrada del Quico en territori català. Segurament deuen ser formes d’organització diferents, que no responen al sentit estricte de la paraula, però és cert que la dictadura la va emprar i va tenir el sometent més o menys actiu fins al seu final.